Alessandro Baricco: biografia i aportació a la literatura moderna

La primera vegada que vaig tenir un llibre de Baricco entre les mans va ser fruit de la casualitat. Un company em va parlar de la història d?un pianista que vivia bressolat per les onades de l?oceà. Aleshores, llegir relats fantasiosos no era sant de la meva devoció. Tot i això, vaig obrir el llibre prestat i vaig començar a llegir. Amb una prosa espontània i desbaratada, era un monòleg que narrava un relat perfectament filat. Des de llavors, no he parat de llegir les delícies que ens ofereix aquest autor.

Per Baricco, escriure és un plaer extraordinari. Diu que és una de les coses que el mantenen amb vida i que mai no deixarà de fer. Els seus personatges no estan del tot assenyats i les seves històries estan a camí entre allò real i oníric.

Per als seus crítics és massa gelós de la forma i insuportablement naïf. Per als seguidors, un geni de l'estil i la temàtica. Baricco, en qualsevol cas, ha desenvolupat un estil molt personal que el situa com un escriptor de rellevància dins la seva generació, que va decidir trencar amb la tradició literària italiana.

Qui és Alessandro Baricco?

Nascut el 1958 a la ciutat de Torí, la seva infància va coincidir amb els anomenats Anni di piombo, un període dels anys setanta on hi havia molta insatisfacció per la situació política italiana i gairebé es genera una guerra cívil. Baricco cataloga la seva ciutat natal com un lloc trist i seriós ple de carrers ombrívols, on la llum era un privilegi, un somni. Va ser precisament el món dels llibres, cosa que el va ajudar a entendre la vida com una barreja d'intensitats de llum i foscor

Encara que va escriure la seva primera novel·la amb 30 anys, des de ben petit havia escrit amb molta facilitat.Es va llicenciar en Filosofia i també va estudiar música, especialitzant-se en el piano. Als 19 anys, va deixar la seva família i va utilitzar la facilitat per a les lletres per treballar. Durant deu anys va escriure de tot: als diaris, a les editorials, per a agències publicitàries, per a polítics. Fins i tot va escriure manuals d'instruccions per a electrodomèstics.

Gràcies als seus estudis filosòfics, també va escriure assajos. De fet, el primer que va escriure va ser un assaig sobre Rossini, Il genio in fuga, on fa una interpretació del seu teatre musical. Li interessava molt aquest tipus d'escriptura i era allò que pensava que es dedicaria quan fos gran. També va treballar com a crític musical per al diari La Repubblica i La Stampa .

Als noranta, va presentar un programa de televisió dedicat a la lírica (L’amore è un dard). També va crear i presentar el programa Pickwick, emissió dedicada a la literatura, en la qual es tractaven tant l'escriptura i la literatura, per tal de propulsar l'interès per la literatura.

Finalment, havia provat diferents tipologies, però mai havia tingut la idea de convertir-se en novel·lista (almenys, durant molts anys) . Amb 25 anys, li van demanar que escrivís una pel·lícula i va ser la primera vegada que va escriure alguna cosa de ficció. Aquest va ser el moment on va descobrir que escriure ficció era una altra cosa que podia fer.

Un estil literari genuí

Baricco és un autèntic admirador de Salinger i en la seva prosa podem observar certes empremtes que procedeixen d'aquest novel·lista nord-americà. Les seves novel·les oscil·len entre allò real i allò oníric, sempre des d'una concepció molt personal, marcada per una varietat de girs i registres. A la seva obra, de vegades es representen entorns irreals i personatges en incessant recerca i consecució de desitjos i somnis, els quals utilitza com a vehicles per explorar els racons de l'ésser humà.

Els seus relats es caracteritzen per tenir un narrador, que, lluny de fer un judici dels personatges, afegeix el component surrealista. El narrador presenta els personatges de manera delicada, creant una certa il·lusió que volen ser descoberts i compresos pel lector, el qual s'identifica amb alguna de les característiques del personatge.

Barrico ha aconseguit desenvolupar un estil personal i únic que el situen entre els escriptors italians de més rellevància de la seva generació. Els especialistes el cataloguen com a geni de l'estil narratiu i dels grans temes de la literatura.

El seu reconeixement internacional va procedir amb la publicació de la novel·la Seda (1996), la qual relata la història de Hervé Joncour, un personatge lacònic i ombrívol que es veu obligat a emprendre un viatge cap a Àsia a la recerca de un exòtic carregament. És un llibre savi i alhora àgil sobre l'enyorança.Embolicat delicadament en forma de faula i amb erotisme contingut, la història neix de l'epidèmia de la pebrina. Traduïda a disset idiomes i amb més de 700.000 exemplars venuts, Seda va significar la seva consagració internacional.

Trencant amb la tradició italiana

A les seves novel·les no es detecta una genealogia lligada amb la literatura italiana. Això passa, en part, perquè a finals dels 80 i inicis dels 90, va aparèixer una nova generació d'escriptors per als qui la tradició literària era l'enemic, alguna cosa que no volien heretar.

El mateix Baricco explica, en algunes de les seves entrevistes, que van ser la primera generació que va créixer en contacte estret amb la televisió, el cinema i la , i per tant, els seus models de vegades no eren estrictament literaris . Per exemple, un dels seus referents quan era el jugador de tennis John Mcenroe ja que la seva manera de jugar era sinònim d'espectacle i fantasia.

Tot i així, entre els seus referents també hi havia autors literaris, però aquests procedien de l' altra banda del toll, cobrant la literatura nord-americana molta influència en el que són. Pel jove Baricco, Salinger, era més important que gairebé tots els autors italians. A més, cal tenir en compte que començaven a autodesignar-se com a escriptors europeus i no típicament italians

Enlluernat per la literatura nord-americana

Però, què tenia la literatura nord-americana? Què la feia tan potent als ulls de Baricco? L'estil dels autors nord-americans contrastava amb el bell escriure italià de frases molt elegants i riques.

Els novel·listes nord-americans eren més moderns, en particular, perquè la seva tradició procedia en part del cinema, del qual ells vivien en estret contacte . Un clar exemple el podem observar a Hemingway, autor de novel·les on els seus diàlegs eren cinematogràfics.

Els seus ritmes narratius eren molt més ràpids, forts i, alhora, simples. Tot i que és cert que les frases curtes no són belles en el sentit literari, aporten un ritme narratiu més trepidant i espectacular. De Salinger extreu el conte oral, on el narrador de la història no deixa de parlar i elabora tot un monòleg que aporta molta sonoritat a les històries.

Sobre l'ofici de l'escriptor

L'any 1994, va fundar, a Torí, la Scuola Holden , destinada a formar escriptors La idea era crear una escola de la que Holden Caufield, el protagonista d'El guardià entre el sègol , mai no hauria estat expulsat. L'escola compta amb una manera força particular de promoure el creixement en els seus estudiants. S'ensenya amb mètodes, principis i regles que és difícil de trobar a altres llocs.

Vivint en les pròpies carns la soledat que acompanya aquest ofici, un dels postulats de l'escola és evitar la visió de l'escriptor com un ermità.Els escriptors són també artistes, encara que són els únics que construeixen obres invisibles que ningú més no pot veure fins que estan finalitzades.

Si escriure una novel·la és com construir una catedral invisible, l'escola Holden busca fer més lleuger l'ofici d'escriptor, ja que s'hi reuneixen alumnes que construeixen altres catedrals invisibles. A més, els professors, que ja han construït altres “catedrals”, acompanyen i guien en aquesta construcció, fent l'ofici d'escriure més suportable.

Baricco diu que escriure és com córrer només en un estadi ple de gent Les grades plenes, a la pista, només tu i tu llibre. Ell creu fermament que per al desenvolupament d'aquest ofici es necessiten bons entrenadors. Ja que de la mateixa manera, si bé no entendríem que a un atleta professional no se li ensenyara tècnica, tampoc no es pot entendre un escriptor sense tècniques narratives.

No obstant, molta gent pensa que no s'ha d'aprendre a escriure i són molts els professors que recomanen llegir per aprendre.Ell es mostra en una postura totalment oposada i afegeix que els que pensen que l'escriptura no es pot ensenyar no hi tenen una bona relació.

L'escriptura no deixa de ser un ofici artesanal. No és una mica d'artistes inspirats per una veu divina. Les històries més profundes i belles sorgeixen gràcies a la sinergia del talent i tècnica.