Saps què són els estils educatius parentals? Són patrons educatius que inclouen la manera que tenen els pares d'actuar amb els seus fills, en resposta a situacions que requereixen una presa de decisions en la seva educació.
Existeixen cinc estils educatius parentals: autoritari, permissiu, negligent, sobreprotector i democràtic. En aquest article coneixerem les característiques de cadascun i quin és el més adequat per fomentar un bon desenvolupament psicosocial en els fills/es.
Estils educatius parentals: què són?
Els estils educatius parentals engloben la manera que tenen els pares d'educar, i d'actuar en resposta als fills/es davant de situacions quotidianes quan cal prendre decisions sobre ells o resoldre algun tipus de conflicte.
Aquests estils responen a la manera com l'adult interpreta les conductes dels seus fills, ia la seva visió del món. És important que aquests estils educatius parentals siguin adequats, perquè produiran determinades conseqüències evolutives en l'ajustament socioemocional dels fills.
El fet de créixer en un estil educatiu o un altre té conseqüències importants: adaptació a l'entorn, consolidació de la personalitat, problemes de conducta, etc. (és a dir, conseqüències tant positives com negatives).
Existeixen cinc estils educatius parentals. Veurem les característiques de cadascun d'ells a continuació.
1. Estil autoritari
Aquest tipus d'estil és utilitzat per pares que imposen les seves normes en comptes d'explicar les coses als fills o de dialogar-hi A través de l'estil autoritari, els pares i les mares castiguen les conductes inadequades dels seus fills, amb l'objectiu de prevenir futurs problemes (quan en realitat el que fan és promoure que en un futur aquests problemes “esclatin”).
Són pares que opinen que als nens/es no els han d'oferir massa explicacions; opinen, en canvi, que el càstig per si mateix és suficient per controlar la conducta del nen.
D' altra banda, aquest estil educatiu es caracteritza per un grau d'exigència alt en la maduració dels fills. A nivell comunicatiu, són pares que no es comuniquen de manera adequada amb ells, ja que consideren que el diàleg és innecessari o accessori.
Per a aquest tipus de pares el més primordial és complir les normes, és a dir, l'obediència.Quant a la seva expressió afectiva, és força limitada amb els seus fills, i no solen expressar obertament afecte amb ells. Finalment, no tenen en compte les necessitats, desitjos o interessos dels seus fills, perquè per a ells el més primordial és que compleixin les normes.
2. Estil permissiu
El segon dels estils educatius parentals és l'estil permissiu. Els pares amb aquest tipus d'estil es caracteritzen per proporcionar als seus fills alts graus d'afecte i de comunicació, units a una absència de control.
L'exigència per un mínim de maduresa en els fills/es també és baixa. És a dir, són pares permissius, que no exigeixen gaire, i que s'adapten constantment a les necessitats i desitjos del fill/a.
Així, les interaccions entre adult i nen són modulades pels desitjos i interessos d'aquest darrer. Els pares amb aquest estil educatiu tendeixen a intervenir el mínim possible quant a pautar normes o límits.Així, l'exigència envers els fills quant a maduresa i compliment de normes és mínima. Segons ells, els nens han d'aprendre per ells mateixos.
Quant al nivell d'afectivitat, com comentàvem, en aquest cas és elevada, encara que com a contrapartida, són pares que no posen límits als seus fills en cap sentit.
3. Estil negligent o indiferent
El següent dels estils educatius parentals és potser el més perjudicial per als nens/es. Aquest estil es caracteritza per comportar escassa implicació en la tasca d'educar i criar els fills.
Són pares i mares que presenten escassa sensibilitat envers les necessitats dels infants. No posen normes, però de tant en tant manifesten un control excessiu cap al nen, a qui sotmeten a un fort càstig sense que hi hagi una explicació o un raonament de la conducta inadequada.
És a dir, són patrons educatius incoherents, que poden fer que el nen/a no entengui per què se li està castigant en algunes ocasions i per què se'l deixa fer el que vol en altres.
4. Estil sobreprotector
L'estil sobreprotector, per la seva banda, es caracteritza per implicar poques normes, o si n'hi ha, per aplicar-se poques vegades. Això es fa perquè es considera que els fills/es no estan preparats/des per fer-ho.
En definitiva, són pares i mares que sobreprotegeixen els seus fills/es i que no els doten d'eines perquè siguin independents i puguin fer front als seus problemes de manera autònoma. Són pares que els concedeixen als fills tot el que volen, i generalment al moment. No solen aplicar càstigs, i són excessivament permissius a tot. D' altra banda, justifiquen o perdonen tots els errors dels seus fills, evitant afrontar aquests problemes o restant-los importància.
5. Estil assertiu o democràtic
Finalment, l'estil assertiu o democràtic és el millor dels estils educatius parentals, en el sentit que és el més adequat a l'hora d'educar i evitar l'aparició de conductes inadequades. Això es justifica perquè es tracta d'un estil equilibrat, on hi ha tots els elements anteriors (exigència, control, afecte…) però en la mesura justa.
Així, són pares i mares que mostren elevades dosis de: afecte, exigència i control. Això fa que siguin pares i mares càlids/es però sense deixar d'exigir i mostrar fermesa en les accions amb els seus fills. Posen límits als seus fills/es però són límits coherents (no rígids); a més fan que els seus fills respectin i compleixin les normes.
A través d'aquests comportaments, estimulen la maduresa dels fills/es. Això no vol dir que mai no apareguin problemes de conducta en fills/es amb pares assertius, sinó que la probabilitat que apareguin és menor que en comparació amb altres estils educatius parentals.
Relacions, afectivitat i comunicació
Quant a l'afectivitat i la comunicació, són pares i mares comprensius/es i afectuosos/es, que fomenten la comunicació amb els seus fills/es. La seva sensibilitat amb les necessitats dels seus fills és elevada.
A més, faciliten l'expressió de les vostres necessitats i els doten d'espai perquè comencin a ser autònoms i responsables amb les vostres coses. És a dir, n'afavoreixen el desenvolupament personal.
En el context d'aquest tipus d'estil educatiu, apareixen relacions entre pares i fills basades en el diàleg i el consens. Per a aquest tipus de pares és important que els seus fills comprenguin les diferents situacions, ja siguin problemàtiques o no.
Finalment, són pares que estimulen que els seus fills s'esforcin per aconseguir les coses, però coneixen l'àmbit de possibilitats dels seus fills, i no els pressionen per allò per a això encara no estan preparats.